BLOGOSFERA, ATUR JUVENIL I UNA DE ANTONIO VEGA

“Me da miedo la enormidad, donde nadie oye mi voz”, cantava Antonio Vega. En aquell moment, els pares de la generació millor preparada de la nostra història, omplien les aules de les universitats, també per primer cop de manera massiva, a inicis de la dècada dels 80.

De vegades experimento la mateixa sensació quan escric a qualsevol lloc de la xarxa. Ja sigui en aquest mateix blog o en altres mitjans, llancem la nostra veu a un espai del qual en desconeixem els límits, sense saber qui recollirà les nostres paraules...ni tan sols si seran mai escoltades. Som una munió de veus, petites i grans, que s’alcen amb l’esperança d’arribar més enllà. Parlem sols, amb amics o coneguts, amb col·legues de professió, amb qualsevol que passi per allà i vulgui escoltar. I en un espai immens, com sabem que la nostra veu no es perd?

La setmana passada, a la feina, vaig atendre una noia que em va causar una impressió important. En aquest cas, es tractava d’una jove, de posat tranquil i ulls intensament blaus. Mentre teixia la seva història, jo anava fent furtives llambregades al seu cv. A esquenes dels seus 29 anys, portava una llicenciatura en econòmiques, un títol de graduada en Criminologia, i un MBA obtingut en una universitat de prestigi. Havent cursat al Regne Unit algun dels anys de la carrera, s’expressava sense problemes en anglès. D’altra banda, acumulava una experiència gens menyspreable per algú de la seva curta edat. Des de l’any 2007, quan va començar a treballar per a una entitat financera, fins a data recent, s’havia mantingut activa, compaginant estudis i feina. Darrerament havia estat treballant com a consultora d’empreses, fins que, com a tants, li va tocar el rebre en forma d’acomiadament. I ens els darrers mesos, res. Explicava la tantes vegades repetida història: “responc ofertes, faig alguna entrevista, però res de res” 

Arribat aquest punt, em va tocar de fer “la pregunta”. No sé perquè, però sempre m’assalta una inevitable mala consciència en el moment de fer-la. Com si estigués dient una cosa lletja, com si volgués expulsar algú, com si insinués que aquest algú fa nosa amb la seva presència. Vaig demanar-li “has pensat en marxar?” Llavors ella, mirant-me seriosament, va dir “i tant! Molts dels meus amics han marxat, i els que encara no ho hem fet, ens ho estem rumiant. A països com Brasil, Xile, Perú....busquen professionals del meu perfil, i paguen salaris molt millors que els d’aquí. Però....si tots marxem d’aquí, qui quedarà?” No sabria explicar el que vaig sentir. Aquella noia podria, i amb motiu, expressar la seva decepció en forma d’enuig i ressentiment cap a una societat que sembla voler-la expulsar. Lluny d’això, reflexionava sobre el seu deure amb la societat de la qual es sent part, i a la qual vol aportar la seva feina i el seu coneixement. 

Mentre responia els arguments previsibles en un cas similar, a dintre meu quedava aquell interrogant com suspès en el meu alè....”qui quedarà?” Quants com ella marxaran, i quants per a no tornar? Ens podem permetre aquesta derrota? És que potser ja ens està bé que es treguin del mig? Sembla pervers, però aquests joves ens llencen a la cara, com una bufetada, el nostre fracàs col·lectiu. Els hem encoratjat, des de petits a estudiar i formar-se. Hem dedicat recursos públics al llarg d’anys i anys. Ells han fet la seva part. I nosaltres?
La resposta, en forma d’estadística, la trobem en una pila de publicacions, estudis, dossiers. La publiquen els diaris i la posen els polítics a les seves agendes, sense que res sembli voler canviar de moment.

Segons les dades aportades pel sindicat Comissions Obreres, que podeu veure en el següent reportatge http://www.tv3.cat/videos/3259931 els joves d’entre 16 i 25 anys, tenen una taxa d’atur del 37% (19 punts per sobre de la mitjana). Dels 156.000 joves aturats que es comptabilitzen el moment de l’estudi, 115.000 tenen estudis secundaris o superiors. Tant entre aquests darrers, com entre els que presenten un baix nivell de formació, les seves xifres d’atur són molt més elevades que les de la població de més de 25 anys. Davant del 9% de població major de 25 anys amb estudis universitaris que es troba desocupada, el percentatge s’enfila fins al 21% en el cas dels joves. En conjunt, la temporalitat els colpeix especialment, de manera que de cada 4 treballadors temporals 3 són joves.

Pel que fa a la situació concreta dels joves titulats universitaris, l’ Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, aporta dades pel que fa a l’evolució de l’ocupació en aquest col.lectiu. La comparació entre els resultats dels estudis realitzats en els anys 2008 i 2011, revelen un increment de 5 punts percentuals en la taxa d’atur. 

Altra informació actual sobre la tendència creixent dels joves titulats a emigrar a la recerca d’oportunitats professionals l’aporta la Fundació CECOT Persona iTreball, que va publicar l’agost de 2011 l’estudi El talent jove busca feina a l’estranger. En aquest treball s’aporten dades que afirmen que en els darrers 3 anys (de 2009 a 2011) ha augmentat en un 14%4 i en 50.000 el nombre de joves espanyols (en termes absoluts) que viuen a l’estranger.

Dades i més dades per a reforçar aquesta sensació inquietant de que el futur, amb tot allò que tindrà de positiu i amb les seves dificultats, no serà en cap cas com ens l’havíem imaginat fa tres o quatre anys. Em fa por que ens perdem moltes intel·ligències despertes com la de la noia de l’altre dia. Em fa por que això passi en mig de la indiferència col·lectiva. I que les seves veus es perdin en l'enormitat d’aquest món descomunal on som tan fràgils. La majoria, sens dubte resoldran la seva situació individual de manera satisfactòria. Treballaran i es desenvoluparan professionalment i personal a través de l'experiència d'emigrar. Però, i els que ens quedem? Ens podem permetre perdre’ls?

Em fa por l’enormitat, sóc només una  fràgil veu i avui no dec tenir el dia