M’agradaria inaugurar aquest blog explicant una anècdota relacionada amb la meva feina.
Els orientadors treballem cada dia amb una pila d’històries de tota mena. Increïbles, inversemblants, còmiques, tràgiques, emocionants, terribles. De vegades em diuen: “amb la feina que fas et deus fer un tip de sentir desgràcies cada dia, que depriment” Doncs, encara que sembli mentida en els temps que corren, no és així ni de bon tros. A diari, entre l’angoixa per la falta de feina i els problemes econòmics, apareixen altres relats que les persones et regalen o t’engalten (que de tot n’hi ha). Només cal ser una mica curiós i tenir ganes d’escoltar. I no prejutjar mai per l’aspecte extern . EL més anodí pot ocultar la història més sorprenent.
L’altre dia em disposava a llegir un article al diari sobre la vida de les persones sordes, i com s’ho fan per a resoldre algunes de les qüestions d’ordre pràctic amb que sovint tots ens trobem. I allà la vaig trobar, somrient des d’una foto amb el seu nom al peu.
La M. Havia participat en un dels tallers que s’oferien des del servei d’orientació laboral pel qual jo treballava l’any 2009. Es tractava d’un espai on reflexionar, en el si d’un petit grupet d’unes 8 persones desocupades, sobre les nostres motivacions, interessos, necessitats relacionats amb la feina. I a ser possible, establir algun objectiu, fer canvis, decidir cap a on es volia tirar. Primer havíem fet alguna trobada soles, la M i jo. L a recordo com una persona correcta, agradable, educada, d’uns quaranta i tants, bona presència....
Venia de treballar en una empresa multinacional, crec recordar que en un departament de màrqueting. Res en ella em va cridar l’atenció especialment. Es plantejava fer canvis, iniciar un nou projecte professional, formar-se....La vaig convidar a participar a les sessions i ella va acceptar. Allà els vaig proposar, a ella i a la resta de participants, que em regalessin una història. Una de positiva, de la que guardessin un bon record. Una d’aquelles que rememores i penses “me’n vaig sortir prou bé...què carai, molt bé!”
