M’agradaria inaugurar aquest blog explicant una anècdota relacionada amb la meva feina.
Els orientadors treballem cada dia amb una pila d’històries de tota mena. Increïbles, inversemblants, còmiques, tràgiques, emocionants, terribles. De vegades em diuen: “amb la feina que fas et deus fer un tip de sentir desgràcies cada dia, que depriment” Doncs, encara que sembli mentida en els temps que corren, no és així ni de bon tros. A diari, entre l’angoixa per la falta de feina i els problemes econòmics, apareixen altres relats que les persones et regalen o t’engalten (que de tot n’hi ha). Només cal ser una mica curiós i tenir ganes d’escoltar. I no prejutjar mai per l’aspecte extern . EL més anodí pot ocultar la història més sorprenent.
L’altre dia em disposava a llegir un article al diari sobre la vida de les persones sordes, i com s’ho fan per a resoldre algunes de les qüestions d’ordre pràctic amb que sovint tots ens trobem. I allà la vaig trobar, somrient des d’una foto amb el seu nom al peu.
La M. Havia participat en un dels tallers que s’oferien des del servei d’orientació laboral pel qual jo treballava l’any 2009. Es tractava d’un espai on reflexionar, en el si d’un petit grupet d’unes 8 persones desocupades, sobre les nostres motivacions, interessos, necessitats relacionats amb la feina. I a ser possible, establir algun objectiu, fer canvis, decidir cap a on es volia tirar. Primer havíem fet alguna trobada soles, la M i jo. L a recordo com una persona correcta, agradable, educada, d’uns quaranta i tants, bona presència....
Venia de treballar en una empresa multinacional, crec recordar que en un departament de màrqueting. Res en ella em va cridar l’atenció especialment. Es plantejava fer canvis, iniciar un nou projecte professional, formar-se....La vaig convidar a participar a les sessions i ella va acceptar. Allà els vaig proposar, a ella i a la resta de participants, que em regalessin una història. Una de positiva, de la que guardessin un bon record. Una d’aquelles que rememores i penses “me’n vaig sortir prou bé...què carai, molt bé!”
Cada una de les persones, asseguda al voltant d’un cercle va dir-hi la seva. Quan li va tocar el torn a la M, va ser començar a sentir-la i adonar-me que es tractava d’algú excepcional. Amb serenitat i sense perdre el somriure, va iniciar el relat de com havia superat una greu malaltia i una situació der moobing en el seu lloc de treball, per finalment perdre la feina....I com, malgrat tot això, es va proposar seguir compartint felicitat amb la seva família, treure temps per a atendre els fills i la parella, en definitiva, trobar la manera de que al seu voltant no s’estengués el patiment i la vida seguís el seu curs més o menys normalment. Ella va dir que ho va aconseguir a base d’organitzar-se el temps, les tasques de cada dia....Jo pensava, “ja, però hi ha alguna cosa més” I aleshores va explicar que ara havia de prendre una decisió. Retornava al sector en el que ja havia treballat, formant-se abans via estudis de postgrau? O emprenia un camí completament nou? Perquè una de les coses que havia après al llarg de tot aquell temps en que va haver de lluitar contra la malaltia i la maldat humanes, era que la vida valia la pena viure-la en plenitud. I això passava per no dedicar un munt d’hores i energia a una cosa que no t’aporta res ni té cap sentit. Aquest valor afegit a la seva capacitat d’organització i de treball era (i suposo que encara és) la seva actitud positiva, la seva vitalitat i sensibilitat.
El que li rondava pel cap era estudiar per a ser Tècnica Superior en Interpretació Llenguatge de Signes. Va fer el que és habitual en aquests casos: valorar pros i contres, analitzar les seves motivacions i necessitats en relació a la feina, estudiar el perfil professional i les condicions i l’entorn dels possibles futurs llocs de treball...Ens vam veure un parell de cops més i la darrera cosa que vaig saber va ser que havia iniciat els estudis, juntament amb una altra companya del grup que es va encomanar de la seva iniciativa. I aquí li vaig perdre la pista. Jo vaig canviar de feina, i malgrat havíem quedat en que mantindríem el contacte, com sol ser habitual, no ho vam fer.
Ara que, de manera accidental he tornat a saber d’ella, recordo la història i experimento una petita gran satisfacció. Ara sóc conscient de que vaig tenir la sort i el privilegi de ser espectadora i acompanyar una mica un d’aquells moments de la vida d’una persona. La M. s’havia donat permís per a somiar i convertir els seus somnis en realitat. Tot era allà quan jo la vaig conèixer, potser només calia posar un temps i un espai. Ella l’hauria trobat igualment, però jo vaig tenir la fortuna de poder compartir el moment i les hores en que aquelles inquietuds anaven prenent forma.
He pensat que faré córrer aquesta història, quan em trobi davant d’algú en una situació similar. Seria genial que s’acostés un dia i expliqués en primera persona com va anar tot. Una de les coses que em resulten més difícils és que les persones que atenc prenguin consciència de que es poden emprendre nous camins, es tingui l’edat que es tingui. Cal buscar la motivació i els recursos, no resulta fàcil ni és ràpid. Però es pot, i la M. n’és la prova. Si finalment aconsegueixo que vingui a posar la seva pròpia veu a aquest petit relat, ja us ho explicaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada